De vegades, els projectes em porten a llocs i a persones que deixen petjada. Vaig conèixer la Marta un dia espectacular de sol i neu profunda, mentre documentava un reportatge per a l’Associació Agroalimentària de la Cerdanya. Allò que havia de ser una sessió de fotos es va convertir en una experiència inoblidable: la vaig seguir durant els 5 quilòmetres de pujada que van del parking de Guils Fontanera a la Feixa, estirant amb determinació un trineu improvisat carregat amb els subministraments per al refugi. Era l’única manera d’arribar-hi. En aquell mateix instant, vaig saber que la seva història era extraordinària.
Des d’aquella primera trobada, va néixer una col·laboració que m’ha permès explicar la seva evolució. Juntes vam crear un vídeo de captació de fons per a una campanya de matchfunding que va resultar decisiu perquè la seva iniciativa fos la guanyadora d’un premi —aconseguint així una part de la inversió que necessitaven per construir un necessari lavabo sec i ecològic—. I després va arribar el projecte que millor encapsula el seu esperit: la divulgació sobre normes de comportament per respectar la flora i la fauna d’aquest entorn protegit, junt amb Paisatges Vius documentant la vida que bull en aquest fràgil ecosistema, des del majestuós gall fer i els delicats odonats, fins a l’esquiva almesquera i la camaleònica perdiu blanca.
Però avui no he pujat fins a la Feixa per treballar, sinó per escoltar. Perquè sigui ella qui, des de la intimitat del seu refugi, em parli de convicció, dels matins que molt pocs veuen i del que la muntanya li ha ensenyat sobre el que realment importa.
Aquesta és la seva història.
Marta, pots portar-me a aquell moment en què vas saber que la teva vida estaria lligada a la muntanya i, específicament, a ser la guarda d’un refugi?
Vaig descobrir la muntanya molt tard, gairebé als trenta anys, i llavors va ser com un enamorament molt bèstia. Una passió absoluta pel senderisme i tot allò que l’envolta.
Va ser una progressió, pas a pas, com una evolució en el meu descobriment. Primer, va ser caminar i assolir els meus primers cims. Després, buscar alguna cosa més enllà, com iniciar-me en l’escalada a un nivell fàcil. A nivell laboral, mai m’havia plantejat ser guarda d’un refugi; també va ser un procés progressiu, una evolució en què he anat donant petits passos.
El primer va ser deixar la meva feina com a dissenyadora, on em passava nou hores al dia davant d’un ordinador. Ho vaig deixar per dedicar-me a la jardineria perquè necessitava una feina més activa i a l’aire lliure. El següent pas va ser marxar de la ciutat i venir-me a viure a la Cerdanya; necessitava estar en contacte amb la natura d’una manera més profunda.
Això de portar un refugi… sí que m’ho havia plantejat, però era com un somni llunyà. Tampoc no tenia clar que pogués arribar fins aquí. Però recordo que, en el moment que vaig veure l’oportunitat, vaig saber que estava feta per això. Vaig anar a per totes. I aquí estic.
Quines són les dificultats de portar un refugi a l’alta muntanya?
El camí per convertir-me en guarda del Refugi de la Feixa no ha estat gens fàcil. El més difícil no va ser tant el procés d’arribar fins aquí, sinó tot el que em vaig trobar una vegada que vaig ser dins.
Els obstacles més importants són els que no depenen de mi mateixa. Jo tenia molt clar el projecte que volia tirar endavant i sabia que la dedicació i l’esforç que hi posaria suposarien un repte. Però en instal·lar-me aquí, em vaig adonar que el veritable desafiament era tenir subministrament de menjar, aigua i llum, o poder comptar amb un lavabo en condicions.
Són coses molt bàsiques a la civilització, però aquí es converteixen en grans trencaclosques. La lluita diària consisteix a assegurar la disponibilitat d’aigua a l’hivern, a planificar com fer arribar el menjar fins aquí, a aconseguir tenir llum o a adaptar-se a un espai reduït.
Tot això fa que la vida aquí requereixi un esforç enorme. Portar aquest refugi és una lluita constant entre aquestes dificultats internes —pròpies de les instal·lacions del lloc— i obstacles externs, com ara barreres físiques o burocràtiques que no sempre són fàcils.
Per exemple, l’accés al refugi o la prohibició d’aparcar al l’aparcament de l’Estació de Guils Fontanera, compliquen encara més la logística i el dia a dia. Tot plegat fa que el projecte sigui encara més desafiant, especialment durant l’hivern.
Com és el moment en que t’adones que portar el refugi és la feina que vols fer realment?
Crec que en el moment que va sorgir l’oportunitat, vaig dir: ‘Uau! És que jo vull ser guarda de refugi!’
I aleshores, en començar el projecte, vaig veure que sí, claríssimament, que és la il·lusió de la meva vida. Em vaig sentir molt, molt autorealitzada, en un estat d’Ikigai total, que és com dir que tot encaixava: era conscient que sóc bona en això, m’agrada, m’hi entrego i hi poso compromís, passió, amor i empatia. I vaig dir: ‘Uau! Això és total’
Però vull destacar també una part molt important, i és que això va més enllà de ser simplement una feina que vull fer. El projecte traspassa les tasques de servir menjars i begudes. Hi ha una implicació en divulgar una sèrie de valors relacionats amb el respecte a la natura i l’entorn.
Des d’aquí, sí que puc transmetre, a més d’una bona alimentació amb productes bons i de la zona, tota una transmissió d’elements i de valors. I és clar, això… això dóna una satisfacció personal enorme.
La logística aquí ha de ser un trencaclosques. Quina és la cosa més complicada de conseguir o de gestionar?
Sens dubte, el més complex és l’hivern. La meva convicció és ferma: el refugi s’ha de mantenir obert tot l’any, oferint servei fins i tot a l’estació més dura, perquè la muntanya és allà per ser gaudida a totes les temporades.
Aquí, la neu abundant hauria de ser el normal, i de fet ho és. Però això ho complica tot: el subministrament de queviures, la gestió de les escombraries, el sistema d’aigua —se’ns gelen les canonades— i fins i tot l’electricitat, perquè amb menys hores de sol les plaques fotovoltaiques rendeixen menys.
És una paradoxa: a l’hivern tenim menys visitants i menys ingressos, però la feina física es multiplica. Sense accés per a vehicles, hem d’accedir al refugi esquiant i hem hagut de construir un trineu especial per transportar el menjar. Cada tasca requereix un esforç extra.
Hi ha dies especialment durs en què toca anar amb gerres a buscar aigua a la font, i d’altres en què han donat mala meteo i amb prou feines ve ningú.
Però al final, això es redueix a una qüestió de convicció. Estic segura que hem d’estar oberts sempre, que l’hivern també és una època meravellosa a la muntanya, i que podem, i hem d’oferir, aquest servei durant els dotze mesos. Ho tinc molt clar i lluitem per mantenir-nos operatius fins i tot durant els mesos més gèlids.
Ho sé, econòmicament a vegades no compensa, però repeteixo: és pura convicció.
Hi ha algun objecte al refugi que per a tu tingui un valor especial o una història al darrere?
Sens dubte, escolliria el llibre de visites. És un objecte que hem recuperat ara —durant la pandèmia el vam retirar, per bestieses d’aleshores, i el vam guardar—. Fa uns dies el vam rescatar i vam posar-nos a llegir-lo. Era impressionant: ‘mira el que posa aquí’, ‘què fort això’…
Ara l’hem tornat a posar a disposició de la gent, perquè deixin els seus comentaris. I la veritat és que és encantador, perquè hi ha frases i coses molt boniques, i també molt divertides. Hi escriuen els nens, expliquen les seves experiències, fan dibuixos… És molt especial.
Et llegiré un fragment que apareix al principi. Diu així:
‘Els espais naturals són un lloc on es canalitzen energies que els ritmes de la civilització s’encarreguen d’aixafar. Als refugis de muntanya es creuen aquests problemes amb ganes de ser resolts, gràcies a aquesta energia natural. I en punts tan màgics i pacífics com aquest de la Feixa, l’abraçada d’una realitat que va a un altre pas ens convida a trobar aquell tros de la nostra ànima que clama per servir i ser sanada.’
Quan llegeixes coses així… Mare meva. És al·lucinant ser aquí dalt, saps? Sí, és un objecte important i preciós per a mi.
Quin valor creus que és el més important per fer aquesta feina: resiliència, paciència, força… o amor pur per la muntanya?
Crec que tots aquests valors són superimportants, però l’amor per la muntanya és el que els engloba tots. Perquè quan hi ha amor, sorgeix la paciència, trobes la força per aguantar i fas les coses de la millor manera possible, que és exactament el que significa la resiliència.
Sí, l’amor ho engloba tot. En el meu cas, la passió és fonamental, i la dedicació també. I això només es té quan t’agrada de veritat l’entorn, el lloc i la feina que fas.
Jo, per exemple, reconec que no tinc mentalitat empresarial. Si em guiés per això, segurament faria les coses d’una altra manera per treure’n més rendiment econòmic a aquesta feina. Però com que prioritzo l’amor i la passió per l’entorn, el lloc i allò que faig, al final la satisfacció personal pesa més que el benefici econòmic.
Obviament, també és important guanyar-se la vida, perquè si no, tota la resta no serviria de res –no podria estar aquí, evidentment–. Però com el que més mana és aquesta part personal, aquesta satisfacció profunda i emocional que neix de l’amor… llavors, tot flueix.
Per a algú que no ha estat mai, com descriuries la llum del matí a la Cerdanya vista des d’aquesta alçada? I el silenci?
És una pregunta molt encertada, perquè molta gent es perd l’alba aquí dalt. Tenim aquesta costum de no matinar quan estem de vacances, i a la muntanya és fonamental començar d’hora. Intentem transmetre-ho, però no tothom ho fa.
Qui fa el GR11, aquesta travessa llarga, sí que s’aixeca amb les estrelles. I ells tenen la sort de rebre el premi de veure sortir el sol amb unes llums màgiques, superespecials.
També passa amb el temps. A vegades, amb pronòstics suposadament dolents –que no sempre ho són–, molta gent directament no puja davant la mínima previsió de condicions adverses. Cal aprendre a desxifrar aquestes situacions, perquè a vegades et perds autèntics espectacles celestes. I jo penso: ‘com és que no heu vingut? com us perdeu tot això?’
Hi ha dies que cau una mica de plugim, després para, surt el sol… veus l’arc de sant Martí, contrastos de colors, boires… paisatges que per a mi són el millor espectacle del món. I llavors penses: ‘què estarà fent tothom allà baix, tancat a la ciutat, quan s’està perdent això?’
Sí, el silenci, la llum, la natura, les boires… tot conforma un escenari meravellós. I hi ha molts moments de solitud absoluta, en què no hi ha absolutament ningú a la muntanya perquè donen mala meteorologia. Tot això és el que es perd la gent.
Després de tot el que vius aquí, què has après sobre tu mateixa que no haguessis descobert a la ciutat?
Crec que això és una cosa que ens passa molt a qui vivim i estimem la muntanya: aquí et despulles de moltes coses que no són importants i valores les que realment ho són.
És on ens sentim més purs, més autèntics. La muntanya ofereix un aprenentatge universal: t’ensenya a desconnectar del soroll per a reconnectar amb la natura, amb l’entorn i amb l’essència de la natura.
I quan, com en el meu cas, treballes i passes aquí tot el dia, aquest aprenentatge s’intensifica. Aquí he crescut en molts sentits, sobretot enfrontant-me a obstacles que m’obliguen a evolucionar. He après a resoldre inconvenients, a buscar solucions i a posar tots els mitjans per a tirar endavant, fins i tot quan res sembla afavorir-ho.
He descobert una força que no sabia que tenia, i una claredat sobre el que realment importa a la vida que, potser, entre l’asfalt i les presses, mai ho arribaria a veure.
